Faves amb botifarres esparracades i coliflor

 

Ja tenim aquí les primeres faves de la temporada o no, així les vaig trobar al mercat, vaig dubtar però com que eren amb pellofa en vaig comprar. Al vespre en un restaurant, que té sempre productes frescos de temporada, vaig menjar els primers pèsols de la temporada, jo creia que encara faltava però deu ser això del canvi climàtic o senzillament ja som en temporada de faves i pèsols, benvingudes i benvinguts sou als nostres fogons us cuidarem com la millor joia.
Agafem una coliflor -o bròquil- crua tallada a trossos i la deixem macerar amb una senzilla vinagreta d’oli, vinagre i pebre durant una hora més o menys, i si ja en tenim en conserva feina feta.
En una paella amb poc oli esparraquem primer una botifarra de sal i pebre i quan comenci a estar roent i esparraquem botifarra negra i deixen que es cogui, la proporció en funció del gust, però vigileu que la negra és la que es menja el gust de l’altre, un cop quasi cuites les reguem amb un bon raig de xeres dolç -50ml- i deixem que es redueixi.
Posem a bullir les faves durant uns 20 minuts, perquè així quedin un punt cruixent, les retirem i les posem a la paella amb les botifarres per anar lligant els gustos, en la mateixa aigua bullint escalfem un minut la coliflor si voleu en cru també té el seu punt.
Tot llest a punt de forquilla, les faves amb botifarres esparracades –negra i de sal i pebre- o de les que us agradin més, acompanyades pel toc de la coliflor cuita amb la vinagreta. Un consell: mentre aneu cuinant les botifarres i les faves amagueu la coliflor crua amb la vinagreta, està boníssima hi anar picant pot ser que us en quedeu quasi sense a l’hora d’enplatar les faves, a mi m’ha passat.

http://cuina.camilros.cat

 

 

Mongetes de santa pau amb rovellons i cansalada

Un plat amb majúscules pot ser aquest, la combinació de les mongetes, els rovellons acompanyats de la cansalada viada. Anem per feina.
Unes mongetes de Santa Pau, que ja en trobem les primeres d’enguany, les posem al foc molt baix en una olla i aigua, quan arranqui el bull canviem l’aigua, -si són de l’any passat les haurem de posar el remull el dia abans amb una mica de bicarbonat-, un cop canviada l’aigua i tornades als fogons, salem l’aigua i les deixem bullir a foc molt lent durant una hora aproximament, és qüestió d’anar-les provant fins que se’ns desfacin a la boca però que per fora quedin fermes i no salti la pell. Si us fa mandra sempre teniu la possibilitat de comprar-les bullides, mai serà el mateix.
En una paella amb força oli saltem el rovellons, que haurem salat, quan estiguin a mig fer posem la cansalada viada, que ens ha de quedar cruixent, i quan estigui quasi a punt tirem all i julivert perquè l’oli agafi també un punt de gust d’all que amb el gust dels rovellons i la cansalada tindrem un oli exquisit per amanir les mongetes.
I ja està, en un plat les mongetes amb els rovellons i la cansalada tot amanit amb l’oli de la paella i posem una mica més d’all i julivert cru per damunt dels rovellons. I a disfrutar d’un plat clàssic de la tardor que jo en menjaria tot l’any, una barreja de productes ferms i consistents. L’únic perill són els efectes secundaris de les mongetes, però val la pena arriscar-se, i si després resulta que patiu o feu patir un atac amb armes d’olor massiva és qüestió d’agafar aire i esperar que vinguin nous i millors vents.

http://cuina.camilros.cat

Kokotxes, pèsols i gambes reposant en un llit de patata

Amb les kokotxes de bacallà els bascos en fan filigranes, és una de les parts més suaus i meloses del bacallà junt amb les tripes. Aquest és el primer experiment que faig amb les kokotxes i no ha anat pas malament, la sort del principiant. Originàriament havien de ser les kokotxes amb les patates un plat molt fi en que gaudeixes d’un sabor suau i intens al mateix temps, però la creació té aquestes coses: després de comprar-les em trobo davant meu amb uns pèsols de temporada i d’aquí, no els podia deixar en la solitud, de lluny ja em cridaven, i la meva solidaritat gastronòmica no els ha pogut deixar sols i tristos.
Primer hem de dessalar les kokotes -fresques no les he trobat-: en un vol amb aigua freda han estat unes 20 hores i he canviat tres cops l’aigua. Un cop dessalades s’ha de treure la pell –estirant-la amb els dits surt molt fàcil i ràpid- i després secar-les molt bé amb un drap de cuina i deixar-les amb paper de cuina.
En una cassola a foc lent amb un bon raig d’oli d’oliva verge hi rossegem uns quatre alls quan comencin a estar rossos hi posem un bitxo –opcional- esperem uns moment i retirem els alls i el bitxo, a continuació posem les kokotxes sempre a foc molt lent, i les deixem que suament vagin desprenen la seva gelatina –com a molt uns quatre minuts sinó ens poden quedar massa seques i dures-, les reservem i posem unes quantes gambes pelades uns minuts i també les reservem; retirem una part de l’oli, anem lligant l’oli i la gelatina i a mesura que vagi lligant hi anem tornant afegir l’oli que hem retirat, quan portem una estona hi tirem un raig de vi blanc i ho deixem que es redueixi i es concentri.
En un altre cassola amb aigua bullint amb sal i una bona copa de vi blanc, bullim les patates tallades a llesques d’un centímetre i els pèsols tot junt durant uns deu minuts.
Fem una picada amb poc all i molt julivert, sal maldon i una part de l’oli que havíem retirat abans, una bona dosis de morter i ens quedarà una picada que donarà el seu toc al plat, tant de gust com també amb força julivert per donar gust i molt color.
Tallem unes tomates de penjar a daus i sense llavors, les afegim juntament amb les kokotxes i les gambes a la cassola amb l’oli concentrat, només uns moments per escalfar-ho tot.
I ja esta llest per servir: posem el llit de patates i a sobre les kokotxes amb una culleradeta de la picada, tot envoltant hi posem els pèsols, les gambes i la tomata i un bon raig per arreu de l’oli concentrat de la gelatina de les kokotxes, el sabor de les gambes i l’aroma de vi. Encara que de sortida sembli complexa amb una hora de cuina n’hi ha prou.
A disfrutar d’un plat exquisit, i com que avui el dinar era de celebració ens ha acompanyat en Laurent–Perrier.

http://cuina.camilros.cat

Boques amb angules

Un plat autènticament per quedar amb els dits a punt de xupar-los, és una adaptació d’un bar de la Costa Brava, d’aquells bars que d’entrada no hi entraries i de sortida no en sortiries. El vaig descobrir ja fa algun temps allà només era amb les boques. El bar està a l’Escala però no recordo el nom, hi he tornat alguna vegada i és d’aquells plats que el propietari els fa si li vé de gust, sinó no te’l fa i tan tranquil.
Les boques o pinces poden ser de cranc o de bou de mar –quan més grosses millors- i les angules són el succedani. Si teniu pressupost les podeu comprar naturals, el primer problema serà trobar-les i el segon pagar-les, amb aquest plat amb el succedani és més que suficient.
Agafem les boques -aquest cop són de bou- i amb la ma de morter o un estri similar els hi donem uns cops forts fins a ben esquerdar-les, sense trencar-les del tot, és per coure-les i menjar-les millor.
En una paella alta, una cassola també serveix, l’oli a foc lent hi posem uns quants alls sencers i pelats, unes fulles de llaurer i uns bitxos, dels darrers pocs, ja que només han de donar un punt de picant.
Quan l’oli estigui ben calent hi tirem les boques tapem la paella i posem el foc al màxim de potencia durant uns minuts, quan veiem que esta a punt d’estar fetes i tirem les angules que només s’han d’escalfar.
Un plat per un bon àpat, a l’inici o per un menjar de picar, les boques aromatitzades amb la barreja del gust de l’all i el llaurer amb un punt picant, ja veureu com no es para de xuclar les boques i xupar-se els dits, tot arrodonit amb les angules entre boca i boca, si alguna boca es resisteix tingueu unes pinces de trencar marisc, ja veure com no en deixeu ni una.

http://cuina.camilros.cat

Galeres saltejades

 

Aquest marisc per alguna gent catalogat de segona categoria no té res que envejar a la resta, és molt utilitzat i recomanat a l’hora de fer fumets, unes galeres i uns crancs en el fumet augmenten el seu sabor, si sobretot quan s’acabat de bullir el fumet, agafem les galeres i el crancs i amb el xino les aixafem be amb el morter per acabar de treure-li tota la substancia que acabarà de donar millor gust, encara, al fumet, a part aquest marisc comparat amb d’altres el seu preu és més raonable.
Menjarem les galeres saltejades amb tomata, alls tendres i bitxo. Les podem menjar de moltes maneres: a la planxa, saltejades amb all i julivert,… En una paella posem l’oli d’oliva verge i el bitxo, al gust de cadascú si voleu potenciar el bitxo trenqueu-lo a trossets, i deixem que l’oli s’escalfi. Haurem tallat la tomata i els alls tendres a quadradets petits. Quan l’oli estigui ben calent tirem la tomata i els alls, deixem coure poc temps, la tomata no s’ha de sofregit, posem les galeres i les anem saltejant duran uns minuts, i just quan ja us sembla que estan, poseu el foc ben fort i tireu un raig de vinagre, i seguim saltejant uns instants i ja estarà. El toc de vinagre, quan fregim galeres, gambes però també amb algunes carns com el llom veure com li dona el seu gust propi i us convidarà a sucar-hi pa.
La millor eina per menjar les galeres són els dits, i anar xuclant a poc a poc fins arribar al cap, tot vigilant de no punxar-se, així galera darrera galera, sempre en voldreu una altre. Recordo de petit una plata ben gran de galeres al centre de la taula i tothom anar xuclant fins que no en quedes cap ni una, al xuclar trobareu la substància i el bon gust del bon marisc.

http://cuina.camilros.cat

 

 

Sardines gratinades amb all

Josep Pla ens diu de la sardina: “…pel maig entre en el seu moment literalment culminant. La sardina llavors és grossa, grassa, greixosa, de carn dura però suau. És el moment d’enfrontar-s’hi d’una manera decidida i impel·lent”.
Tot i que Pla defensa aferrissadament que s’han de menjar a la brasa –mai a la planxa- amb un raig d’oli d’oliva verge i un pensament de vinagre, aquestes sardines gratinades són una adaptació d’una recepta del llibre l’art del menjar a Catalunya de Manuel Vazquez Montalban anomenada anxoves -seitons- de les medes.
Fem bullir aigua amb sal i pebre, quan estiguin bullint i posem les sardines però només per un minut màxim dos i les retirem, trèiem els caps i les espines i posem les sardines en una plata per anar al forn, i posem el forn a escalfar per gratinar.
Amb el morter agafem alls, rovell d’ou i oli d’oliva verge fem aquest all-i-oli, tot i que els puristes al posar-li ou diran que és una altra cosa, amb una mica de temps, paciència i constància, i sinó agafeu el minipimer.
Posem l’all-i-oli per sobre de les sardines junt amb una mica de julivert i les posem al forn el temps just per gratinar que serà suficient perquè les sardines s’acabin de coure.
Si trobeu massa fort l’all-i-oli, tot i que amb l’ou queda molt més suau, les podeu fer amb una maionesa o una altre salsa que us plagui.Fem un llit d’enciam ben amanit i deixem les sardines a sobre i ja estan llestes per menjar, és important menjar-les ben calentes, el problema de les sandines és que quan comences a menjar-les no pararies mai, però és important parar ja que sinó et poden acompanyar tota la tarda o la nit.

http://cuina.camilros.cat/2008/05/sardines-gratinades-amb-all.html

Rosquillos

Des que vaig llegir aquest post de la Mar Calpena tinc ganes de posar la recepta dels rosquillos i, per fi, el cap de setmana passat li vaig demanar a la meu mare com els fa.

Necessitem 3 ous, que barregem amb mig pot de canyella, un got de sucre i la pell ratllada de dues llimones i un sobre de llevadura i una mica més (una culleradeta petita). Després hi afegim un got d’oli i un altre de llet (o de taronja, com es vulgui) i també hi posem farina (seguint les mides de la meu mare, un kilo. En surten un bon grapat!).

Arribarà un moment que no podrem batre tot això amb les barilles i ho haurem de fer amb la mà. Mentre anem barrejant és preferible que hi anem posant una miqueta de farina. Quan veiem que la massa ja no s’enganxa podem fer-li la forma i fregir-les. Per acabar, quan estiguin encara calentes, les passem per sucre, esperem que es refredin i A MENJAR!

http://olletadeverdures.wordpress.com/2008/05/14/rosquillos/

Rap

El rap de ma germana

Si la meva mare és la veledora de les tradicions culinaris de la familia, la meva germana va ser la pionera en la seva renovació. Ja n’hem donat algun exemple en aquest bloc. Així, com que no solament de de cuina tradicional viu l’home (pel cap baix jo…) avui us passo una altra de les receptes de la meva germana que fem habitualment a casa nostra: rap al forn amb all porro i pastanaga. Els ingredients són pocs, la recepta és fàcil i el resultat molt encertat. Aquí ho teniu per a dues persones:

• 2 rodanxes de rap gordetes (gruixidetes, dirieu els orientals…)
• 1 ceba ben grossa ( o dues de tendres quan sigue el temps)
• Un parell de pastanagues
• Oli d’oliva verge extra, sal i pebre

Com que m’agrada que el rap que no quede massa cuit (per aixó el demano grosset…), posarem primer les verdures a una safata d’anar al forn tallada fineta, per a que quede melosa, suau. La safata, que estarà untada amb oli, la posarem tapada al forn a temperatura mitjana. Al cap d’uns vint minutets, quan les verdures ja estaran tovetes, posarem el rap salpebrat amb un xorret d’oli a sobre. Ho tornarem al forn destapat, vigilant que el rap no es faça massa. Per donar una pista, amb uns quinze minuts el peix ja estarà, però més bé cruet…

I sí, és veritat, no he pogut evitar fer un joc de paraules com si ma germana fos rapera. L’humor fàcil, que em té dominat…

Bon profit, xiquets!

http://olletadeverdures.wordpress.com/

Bunyols de l’Empordà

 

Els ingredients necessaris per fer la massa són:

 

1 Kg de farina, 

200 grs de sucre, 

100 grs de mantega, 

8 ous, 

1/4 litre de llet, 

la raspadura de 2 llimones, 

25 grs de matafaluga, 

50 grs de llevat de flequer, 

canyella en pols i essència d’anís ( si no en tenim podem posar qualsevol anís).

 

Per començar bé i que els líquids no ens vessin, posarem tota la farina a la taula i li farem un forat al mig com si fos un volcà. Anirem posant a la farina tots els ingredients menys el llevat ( que el desfarem amb una mica de la llet), els ous, el sucre, la mantega, la llet, la raspadura de la llimona, la matafaluga i la canyella en pols. Barrejarem tots aquests ingredients poc a poc, fins aconseguir que agafi cos. Llavors tirarem el llevat i acabarem de barrejar-ho tot. Quan estigui tot deixarem reposar la massa tapant-la amb un drap humit, fins que comenci a fermentar una mica, (més o menys fins que dobli el seu volum). Un cop apunt la massa posarem l’oli al foc,(ha d’estar ben calent). Dividirem la massa amb trossos, allargarem un tros amb forma de cilindre i el tallarem amb un ganivet en peces per poder-les fregir millor. Un cop agafin un color daurat, els treurem, els deixarem escórrer una estona i els arrebossarem amb sucre i una mica de canyella en pols.

Servir freds.

Font:festes.org

Publicat per Cabrils Gastronòmic

 

Pesto de tomàquets secs

“Recepta extreta deCuina amb compte“

Aquest pesto, bacallà gratinat, truita de patates i carbassons… Pel pesto necessitem:

- Pinyons (o avellanes o nous) -normalment el pesto es fa amb pinyons, però jo li he posat nous, que és el què tenia.
- Tomàquets secs
- All
- Oli d’oliva del bo
- Parmesà
- Sal

Primer posem els tomàquets secs 3 o 4 minuts amb aigua calenta, que s’hidratin una mica. Després matxaquem els ingredients a la batedora i ja està, ja tenim la salsa. A nivell de quantitats ho he fet una mica a ull, posant més o menys el mateix de tomàquets secs i de nous, una dent d’all i de parmesà… tot el que em quedava a la nevera. Que si fos per mi… Es fa ràpid, ho guardes en un pot a la nevera per utilitzar-ho en varis àpats i li dona un gust molt bo a la pasta.